L’huracà Katrina va destrossar gran part de la ciutat de Nova Orleans l’agost de 2005, provocant 1.836 morts, 1.426 a dita ciutat. No va afectar ni a les zones turístiques ni als barris més rics (Davis, 2005).
L’huracà Mitch va provocar, entre el 22 d’octubre i el 2 de novembre de 1998, més de 7.000 morts i va destruir més del 60% de les infraestructures d’Hondures (Almendares, 2003).
Ambdós successos tenen molts factors en comú: a part d’estar desencadenats pel mateix tipus de fenomen natural, són el reflex, a diferents escales, del que anomenem Geografia de la Diferència. El fet de que els desastres naturals siguin discriminatoris per a la població més pobre (ja sigui la més pobre d’una ciutat o la més pobre del món) té una causa antròpica.
Galo Bilbao (2006) explica els desastres naturals com a una radiografia del món: desvelen les injustícies que “precedeixen, acompanyen i sobreviuen a les catàstrofes”. És necessària una major justícia en els comportaments humans per poder preveure, reparar i no generar desastres ambientals. Estem front uns reptes de tres tipus: generació, prevenció i recuperació, que hem de superar per tal d’assolir l’anomenada “justícia ambiental”.
A escala urbana (com seria el cas de Nova Orleans) es desvelen que són problemes sobretot administratius els que provoquen aquesta desigualtat. Respecte a la generació de desastres (o la intensificació dels seus efectes) les ciutats creixen massa sovint sense regulació, mitjançant l’autoconstrucció, sempre per part dels més pobres i consentida pels rics perquè suposa mà d’obra barata (García Herrero, 1994). També moltes vegades, en el seu afany per guanyar espai edificable, les ciutats creixen contra natura, com és el cas de Nova Orleans. Aquests dos factors són ingredients perfectes per potenciar un desastre que, a més, afectarà a la població amb menys recursos.
Per una altra banda el cas d’Hondures és també un exemple d’injustícia ambiental, en aquest cas a escala global. el model neoliberal de lliure mercat i comerç internacional promou l’exportació de matèries primeres des dels països de la perifèria (Blázquez, 2007), l’impacte de l’huracà Mitch a Hondures es degué en gran part als monocultius, desforestació i pèrdua de la biodiversitat progressives (Almendares, 2003) fruit de l’explotació del país més per part de grans empreses multinacionals.
El segon repte que ens planteja Bilbao és la prevenció. La humanitat compta amb eines i tecnologies que facilitarien una millor actuació en front a una possible catàstrofe, el problema és que estan en mans dels que no es veuran afectats per les mateixes. Per exemple, en el cas del Katrina, tal com explica Davis (2005), el 25% de la població no comptava amb un cotxe propi per poder desallotjar la ciutat, però des de l’administració no es va facilitar cap mitjà de transport, quan és obvi que comptava amb la capacitat de fer-ho.
El tercer punt seria la reparació. Sovint pareix que s’aprofita una catàstrofe per fer encara més insalvables les diferències socials i més gran la injustícia. A Nova Orleans es pretén “aprofitar” el caos per fer una “neteja” social de la ciutat. A Hondures s’aprofitaren els espais devastats per l’activitat minera, construint llacunes artificials de cianur que en alguns casos, com a Valle de Siria, estan desplaçant als habitants de la zona (els que quedaren) degut a l’alta contaminació i a la falta d’aigua, ja que aquesta s’empra en l’activitat minera (Almenares, 2003). És evident que en aquests dos casos la reparació ha anat només en un sentit: afavorir (de fet millorar encara més la seva situació d’abans del fenomen) als més rics a costa de treure al sector de la societat més pobre el poc que els hi queda.
Xisca Mir, 2008.
Referències:
ALMENDARES, J. (2003) “Desalojos violentos y Justicia Ambiental” Ponència a la Conferencia sobre Derechos Humanos y Ambiente. Cartagena, Colòmbia.
BILBAO, G. (2006) “Retos ésticos de las catástrofes naturales. Para una Justicia Ecológica equitativa”. Frontera nº38, pp 39-64.
BLÁZQUEZ, M. (2007) “Los espacios naturales. El mango de la sartén va al otro lado”. Scripta Nova nº245. Barcelona.
DAVIS, M. (2005) “Capitalismo de Catástrofe” le Monde Diplomatique. Edició Espanyola. Octubre 2005.
GARCÍA HERRERA, L.M. (1994) “Los asentamientos marginales”. Las ciudades españolas a finales del siglo XX. I Coloquio de Geografía Urbana de Cuenca, pp 133-138.
L’huracà Mitch va provocar, entre el 22 d’octubre i el 2 de novembre de 1998, més de 7.000 morts i va destruir més del 60% de les infraestructures d’Hondures (Almendares, 2003).
Ambdós successos tenen molts factors en comú: a part d’estar desencadenats pel mateix tipus de fenomen natural, són el reflex, a diferents escales, del que anomenem Geografia de la Diferència. El fet de que els desastres naturals siguin discriminatoris per a la població més pobre (ja sigui la més pobre d’una ciutat o la més pobre del món) té una causa antròpica.
Galo Bilbao (2006) explica els desastres naturals com a una radiografia del món: desvelen les injustícies que “precedeixen, acompanyen i sobreviuen a les catàstrofes”. És necessària una major justícia en els comportaments humans per poder preveure, reparar i no generar desastres ambientals. Estem front uns reptes de tres tipus: generació, prevenció i recuperació, que hem de superar per tal d’assolir l’anomenada “justícia ambiental”.
A escala urbana (com seria el cas de Nova Orleans) es desvelen que són problemes sobretot administratius els que provoquen aquesta desigualtat. Respecte a la generació de desastres (o la intensificació dels seus efectes) les ciutats creixen massa sovint sense regulació, mitjançant l’autoconstrucció, sempre per part dels més pobres i consentida pels rics perquè suposa mà d’obra barata (García Herrero, 1994). També moltes vegades, en el seu afany per guanyar espai edificable, les ciutats creixen contra natura, com és el cas de Nova Orleans. Aquests dos factors són ingredients perfectes per potenciar un desastre que, a més, afectarà a la població amb menys recursos.
Per una altra banda el cas d’Hondures és també un exemple d’injustícia ambiental, en aquest cas a escala global. el model neoliberal de lliure mercat i comerç internacional promou l’exportació de matèries primeres des dels països de la perifèria (Blázquez, 2007), l’impacte de l’huracà Mitch a Hondures es degué en gran part als monocultius, desforestació i pèrdua de la biodiversitat progressives (Almendares, 2003) fruit de l’explotació del país més per part de grans empreses multinacionals.
El segon repte que ens planteja Bilbao és la prevenció. La humanitat compta amb eines i tecnologies que facilitarien una millor actuació en front a una possible catàstrofe, el problema és que estan en mans dels que no es veuran afectats per les mateixes. Per exemple, en el cas del Katrina, tal com explica Davis (2005), el 25% de la població no comptava amb un cotxe propi per poder desallotjar la ciutat, però des de l’administració no es va facilitar cap mitjà de transport, quan és obvi que comptava amb la capacitat de fer-ho.
El tercer punt seria la reparació. Sovint pareix que s’aprofita una catàstrofe per fer encara més insalvables les diferències socials i més gran la injustícia. A Nova Orleans es pretén “aprofitar” el caos per fer una “neteja” social de la ciutat. A Hondures s’aprofitaren els espais devastats per l’activitat minera, construint llacunes artificials de cianur que en alguns casos, com a Valle de Siria, estan desplaçant als habitants de la zona (els que quedaren) degut a l’alta contaminació i a la falta d’aigua, ja que aquesta s’empra en l’activitat minera (Almenares, 2003). És evident que en aquests dos casos la reparació ha anat només en un sentit: afavorir (de fet millorar encara més la seva situació d’abans del fenomen) als més rics a costa de treure al sector de la societat més pobre el poc que els hi queda.
Xisca Mir, 2008.
Referències:
ALMENDARES, J. (2003) “Desalojos violentos y Justicia Ambiental” Ponència a la Conferencia sobre Derechos Humanos y Ambiente. Cartagena, Colòmbia.
BILBAO, G. (2006) “Retos ésticos de las catástrofes naturales. Para una Justicia Ecológica equitativa”. Frontera nº38, pp 39-64.
BLÁZQUEZ, M. (2007) “Los espacios naturales. El mango de la sartén va al otro lado”. Scripta Nova nº245. Barcelona.
DAVIS, M. (2005) “Capitalismo de Catástrofe” le Monde Diplomatique. Edició Espanyola. Octubre 2005.
GARCÍA HERRERA, L.M. (1994) “Los asentamientos marginales”. Las ciudades españolas a finales del siglo XX. I Coloquio de Geografía Urbana de Cuenca, pp 133-138.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada