El Consell de la Joventut de Palma aposta per les bicis i el tramvia

Des del Consell de la Joventut de Palma volem expressar el nostre suport a tota iniciativa que impliqui potenciar el transport públic i sostenible a Palma. A nivell urbà el transport públic no només és més ecològic, sinó que a més representa un estalvi de diners i temps per als usuaris.

No hem d'oblidar que els joves som un col·lectiu especialment perjudicat per l'actual situació econòmica i veim en el transport públic i en la bicicleta una opció econòmica per als nostres desplaçaments.

Apostem per un model de ciutat agradable, còmoda, amable, sostenible, on es duguin a terme polítiques de peatonalització, d'impuls de carrils bici i de potenciació de mitjans de transport públics nets i segurs, com és el tramvia.

Per tot això no entenem l'actitud de certs partits polítics que darrerament no fan més que posar traves al que considerem un gran avanç en polítiques de mobilitat a la ciutat de Palma. No entenem per què volen convertir la xarxa de carrils bici de Palma en un conjunt de rutes inconnexes i sense sentit, no entenem perquè s'empenyen en apostar per un metro urbà a una ciutat de menys de 500.000 habitants i no accepten el tramvia, projecte avalat per multitud d'estudis. Des del Consell de la Joventut els hi demanem que ens expliquin quin és el seu projecte de ciutat en aquest aspecte o que deixin de banda interessos purament partidistes i cerquin el consens pel bé comú dels ciutadans.

Francisca Mir
Responsable de l'àrea de sostenibilitat del CJP

Pensar globalment, actuar localment

Palma és una ciutat creixent, que ha triplicat la seva població des dels anys 50 i que concentra gairebé la meitat dels habitants de les Illes Balears en menys del 3% de la seva superfície¹, a més d'estar formant de cada vegada més una conurbació amb nuclis de municipis veïnats com Calvià, Marratxí o Llucmajor. Per tant, el nucli urbà de Palma és el consumidor principal dels recursos materials i energètics i el principal emissor de residus i de contaminació de les Balears.

Les polítiques municipals a implementar per minimitzar l'impacte ambiental de la ciutat haurien de centrar-se en els següents aspectes: energia, mobilitat, residus, habitatge, promoció del producte local i planificació urbana.

Energia: a les Balears, amb data de 2008, es consumeixen 3 milions de tep, de les que únicament 40.000 provenen d'energies renovables², suposant el 1'3%. Aquesta proporció disminueix encara més si parlem de la ciutat de Palma, on, a més, no es pot considerar que trobem fonts d'energia, per lo que tota la que es consumeix és importada, d'altres punts de l'illa (com l'estació elèctrica d'Es Murterar a Alcúdia) o de l'exterior. Per tant, una primera mesura a adoptar podria ser la potenciació de l'ús de l'energia solar, col·locant plaques als terrats dels edificis públics, als mercats o a les naus industrials, a més d'incentivar a la població per a que prengui la mateixa mesura a terrats d'edificis privats.

Mobilitat: Amb una mitjana d'un cotxe cada dos habitants, la mobilitat a Palma és realment insostenible. Durant l'actual legislatura s'està apostant per la potenciació del transport públic, el transport en bicicleta i la peatonalització de certs carrers de Palma (els anomenats eixos cívics). Creim que aquest és el camí a seguir, tot i que, a més, s'haurien de posar en pràctica campanyes de conscienciació de la població, ja que aquesta té la mentalitat d'agafar el cotxe per a qualsevol desplaçament per curt que sigui, amb els conseqüents embossos, falta d'estacionament, i, per suposat, despesa energètica i de temps.

Residus: A Palma es generen unes 314.000 tm de RSU anuals, un terç del total de les Balears³. Aproximadament es reciclen un 10% del total dels residus generats, tot i que aquest percentatge va augmentant any a any. No considerem que manquin contenidors de recollida selectiva (excepte de matèria orgànica i d'oli), sinó que manca una conscienciació major de la població, no només pel que fa al reciclatge, sinó també per la reutilització i la reducció dels residus. Potenciar els productes de llarga durada enfront als d'emprar i tirar, reduir l'ús d'envasos (per què quan compre pa t'han de donar una bossa mig plastificada? O el paper amb el que emboliquen els medicaments a les farmàcies? Són residus evitables).

Habitatge: Al municipi de Palma trobem gairebé 65.000 habitatges buits. És realment necessari construir-ne de nous? Apostem per polítiques d'incentiu de l'ocupació d'aquest parc d'habitatge ja existent, ja sigui mitjançant programes com el de “Palma Habitada”, en el que l'Ajuntament fa d'intermediari per tal de facilitar el lloguer, o mitjançant polítiques de reducció d'impostos per compra-venda, ajudes a la rehabilitació, etc.

Producte local: En temps de crisi el petit comerciant i el petit productor són els que es veuen més perjudicats. Així que ja no es tracta només d'una qüestió ambiental, sinó també econòmica. S'ha de potenciar el producte local, sens dubte. Amb microcrèdits, amb avantatges fiscals, amb campanyes de conscienciació...

També dins el que podem anomenar el producte local, i relacionat directament amb el medi ambient, trobem la invasió d'espècies al·lòctones, tant animals com vegetals. Palma és una ciutat amb molt poques zones enjardinades, el nombre de les quals ha d'augmentar, però única i exclusivament amb espècies autòctones.

Planificació urbana: finalment, creim que s'ha d'apostar per una ciutat integradora, a la que els diferents usos convisquin al mateix espai, evitant la segregació i els problemes de mobilitat i socials que aquesta comporta.

1Font: Institut Balear d'Estadística http://ibestat.caib.es

2Font: Observatori de Sostenibilitat i Territori de la UIB http://www.uib.cat/ost/estudi/index.html

3La diferència entre població resident i generació de residus s'explica pels residus generats pel turisme, de fet els municipis turístics són els que presenten un major ràtio de RSU generats per habitant

Intervenció de Jordi Riera, president del Consell Local de la Joventut, a l'assemblea constituent d'aquest

Bones tardes a totes i a tots

És tot un orgull poder estar aquí presentant la primera Comissió Permanent del Consell Local de Joventut de Palma, un Consell Local necessari per a representar i coordinar totes les entitats juvenils del terme municipal.

Abans de tot, vull fer especial menció i agrair tots els esforços realitzats pel Consell de Joventut de les Illes Balears, per la Regidoria de Cultura, Joventut, Patrimoni i Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma i pel nostre tècnic, Marcos Augusto, que en tot moment ens ha guiat en aquest difícil procés de creació, ja que gràcies a ells ha estat possible tirar endavant aquest nou projecte que servirà per a demostrar una vegada més que els joves som un element clau per al bon funcionament de la nostra ciutat.

La Palma que vol aquesta Comissió Permanent del Consell de la Joventut és una Palma compromesa amb els seus habitants, especialment amb els joves, que en són el futur. Creim fermament en les eines de participació. Actualment som aquestes entitats juvenils a la ciutat, però volem que siguin més , fer de les inquietuds del nostre jovent un projecte que els joves puguin dur a terme de forma col·lectiva i organitzada i que des del Consell Local de Joventut se'ls ajudi i a més, els representi i els doni veu davant les administracions públiques i privades, i així remar tots cap a una Palma millor.

L'educació, en tots els seus camps, és un dels pilars bàsics d'aquesta Comissió.

Tampoc deixarem de banda els problemes socials que afecten als joves, especialment temes com l'ocupació, l'habitatge o la igualtat. A Palma, amb dades de setembre de 2010, gairebé el 40% dels aturats són joves. Així com poden accedir als més de 65,000 habitatges buits d'aquesta ciutat?

Els joves volem per a Palma un model de ciutat agradable, còmoda, amable, sostenible, on es duguin a terme polítiques respectuoses amb el medi ambient i s'impulsi el paper de l'Agenda Local 21. Facem avui la Palma en la que els joves vulguin (i puguin) establir-se!

Hem parlat d'educació, hem parlat de participació, d'ocupació, habitatge, de sostenibilitat... No podem deixar de banda un dels altres grans temes que afecten als joves: la salut. Sexualitat, drogodependència o alimentació són aspectes en els que abunda la “desinformació” o el “tabú”. Des del Consell de la Joventut pretenem coordinar-mos amb les eines que, en aquest sentit, ja estan a l’abast del joves de Palma.

Som joves, però no oblidam d'on venim. La llengua i la cultura formen part del patrimoni essencial de la ciutat. Entenem que ambdós aspectes estan en perill de ser minoritaris i des d’aquesta Comissió Permanent lluitarem perquè això no passi.

Finalment volem potenciar les eines de comunicació, volem que els joves de Palma estiguin al corrent del que fa aquest Consell i de les polítiques i acords municipals que els afecten, però la nostra idea no és la d'una comunicació unidireccional, sinó interactiva, ser a l'abast del joves aprofitant les eines 2.0.

Aquest Consell neix amb la voluntat de col·laborar estretament amb l’àrea de Joventut de l'Ajuntament de Palma, fer de pont entre els joves i les institucions.

Tota la Comissió Permanent afrontem aquest nou i important projecte amb molta il·lusió i ganes de fer feina. Creiem que és un projecte útil i necessari. Un òrgan que ha d'estar vetllant constantment per a un jovent que participa activament en la vida política, social, econòmica i cultural de la nostra localitat, ja que una societat amb un jovent i sobretot amb un fort moviment associatiu actiu i organitzat, és una societat que avança.

Que no ens facin descarrilar

Aquest dilluns el grup municipal d'Unió Mallorquina a Palma proposarà al Ple del consistori que siguin eliminats els carrils “bici” d’Avingudes, Avinguda Argentina, Balmes i Passeig Mallorca, destruint així el nou model de ciutat, més sostenible i més agradable, que s'està impulsant durant la present legislatura. D'aquesta manera l'ús de la bicicleta quedarà relegat a zones perifèriques i perdrà bona part de la seva utilitat com a mitjà de transport, mitjà que ha tingut una gran acollida i és emprat cada vegada per més ciutadans.

Què li passa a la dreta amb les bicicletes? El senyor Rodríguez ja va declarar que si arriba a la batllia suprimirà el carril “bici” de les Avingudes, ara UM fa aquesta proposta... Quin mal hi veuen? És un mitjà de transport barat, saludable, gens sorollós, no provoca problemes d'aparcament ni de trànsit, per gaudir en família (personalment m'encanta veure pares o avis anant en “bici” amb els infants per Palma -no es passen la vida xerrant tant de la importància de la família?-)...

Palma està canviant de model, està esdevenint una ciutat amable, agradable, amb zones peatonals, amb carrils “bici”, amb voreres amples per on passejar tranquil·lament... No deixem que ens facin tornar enrere. La plataforma “Mesa Cívica, Mou-te per Ciutat” ha convocat per aquest dilluns una concentració de protesta davant Cort a les 10 del matí, coincidint amb el Ple. Perquè ens agrada aquesta nova ciutat, perquè pensem que encara s'han de fer passes endavant i cap passa enrere, perquè no volem que ens facin descarrilar en el nostre camí de fer una Palma millor, per tot això, hem de ser dilluns a Cort.

Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació

Les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (NTIC) són cada vegada més presents en la nostra vida quotidiana. Permeten l'emmagatzemament i la transmissió instantània de gairebé tot tipus d'informació. Com a conseqüència ens trobem amb una realitat virtual, situada a un ciberespai i conformant la societat de la informació. Les aplicacions de les NTIC són molt àmplies, destacant en l'educació, el transport, el comerç i les relacions socials. Tot i que s'ha estès el seu ús, no arriba arreu del planeta, el que potencia encara més les diferències entre territoris a diferents escales.

Les TIC són, en el seu concepte més ampli, el conjunt de procediments i/o recursos que permeten emmagatzemar i intercanviar coneixement. Hem de diferenciar entre les TIC clàssiques i les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (NTIC). Considerarem que les NTIC impliquen la digitalització de la informació, és a dir, que les dades es representen per un codi alfanumèric i no per analogia, això permet que sigui quin sigui el format de les dades (so, imatge, text...) aquestes rebin el mateix tractament.

La digitalització (amb les seves tècniques i suports corresponents) implica que les NTIC tenen tres característiques bàsiques:

• Immaterialitat: la informació deixa d'estar subjecta a un mitjà físic. Es pot emmagatzemar en petits dispositius sense tenir en compte la natura de la mateixa (sons, imatges, texts) i s'hi pot accedir remotament mitjançant xarxes de comunicació transparents i immaterials. Aquesta característica, de realitat “no real” o immaterial, ha donat pas al concepte de “realitat virtual”.

• Instantaneïtat: la transmissió d'informació es realitza de forma immediata entre dos punts remots. Aquest fet ha provocat una compressió espacio-temporal: el temps de comunicació ja no depèn de la distància sinó de la tecnologia. És l'anomenat “ciberespai”.

• Interactivitat: la informació no es transmet de manera unidireccional com a la majoria de TIC clàssiques, sinó de manera bidireccional, produint un canvi en la forma de comunicació i de relació entre les persones, generant “comunitats virtuals”. Aquesta nova manera d'entendre les relacions socials dóna lloc a la “societat de la informació”.

El ritme de desenvolupament de les TIC és absolutament vertiginós, com és també vertiginosa la velocitat a la que ens hi adaptem. L'any 2001 (fa menys d'una dècada!), quan vaig començar a estudiar matemàtiques, se'ns va demanar als alumnes de primer qui de nosaltres tenia un ordinador a casa. Aixecàrem la mà 4 de 30 (i ben orgullosos, per cert). I amb accés a Internet? 2. Avui en dia seria totalment impensable.

Fa 10 anys ningú tenia un ordinador portàtil (i en fa 5 ben poca gent), la informació es manejava en disquets d'una capacitat que avui en dia ens semblaria ridícula, els vídeos es reproduïen en VHS, el més modern anava amb disc-man (record el que vaig “fardar” en tenir el meu primer reproductor de mp3... i era al 2005!), la primera càmera de fotos digital la vaig veure al 2004 (amb uns increïbles 1'2 píxels de resolució, el “novamás”). Venc a dir que ens hem acostumat amb una facilitat astoradora a elements que ara ens pareixen indispensables però que potser fa un any no teníem (jo no m'imagín la vida sense el meu e-book, o sense tenir Internet al mòbil -sense mòbil ja seria totalment inimaginable-, o sense el mail o sense el facebook, o sense...).

Potser tots hauríem de fer un exercici de reflexió amb cadascun dels objectes o serveis que feim servir avui en dia amb total normalitat (i amb total dependència): Quan em vaig comprar el primer mòbil? Des de quan el meu mòbil té càmera de fotos i vídeo amb flash? Des de quan tinc Internet a casa? I ordinador? Des de quan les aturades del bus em diuen el temps d'espera? Quan vàrem canviar les diapositives per power-points? On tinc aquell reproductor de mp3 que em va fer tan feliç fa dos dies, tot i les seves piles, tot i els seus 128 “megas” de capacitat? Potser la societat del coneixement és també la societat de les necessitats supèrflues, la societat del consum irracional.

Desastres naturals com a expressió de la Geografia de la Diferència

L’huracà Katrina va destrossar gran part de la ciutat de Nova Orleans l’agost de 2005, provocant 1.836 morts, 1.426 a dita ciutat. No va afectar ni a les zones turístiques ni als barris més rics (Davis, 2005).
L’huracà Mitch va provocar, entre el 22 d’octubre i el 2 de novembre de 1998, més de 7.000 morts i va destruir més del 60% de les infraestructures d’Hondures (Almendares, 2003).
Ambdós successos tenen molts factors en comú: a part d’estar desencadenats pel mateix tipus de fenomen natural, són el reflex, a diferents escales, del que anomenem Geografia de la Diferència. El fet de que els desastres naturals siguin discriminatoris per a la població més pobre (ja sigui la més pobre d’una ciutat o la més pobre del món) té una causa antròpica.
Galo Bilbao (2006) explica els desastres naturals com a una radiografia del món: desvelen les injustícies que “precedeixen, acompanyen i sobreviuen a les catàstrofes”. És necessària una major justícia en els comportaments humans per poder preveure, reparar i no generar desastres ambientals. Estem front uns reptes de tres tipus: generació, prevenció i recuperació, que hem de superar per tal d’assolir l’anomenada “justícia ambiental”.
A escala urbana (com seria el cas de Nova Orleans) es desvelen que són problemes sobretot administratius els que provoquen aquesta desigualtat. Respecte a la generació de desastres (o la intensificació dels seus efectes) les ciutats creixen massa sovint sense regulació, mitjançant l’autoconstrucció, sempre per part dels més pobres i consentida pels rics perquè suposa mà d’obra barata (García Herrero, 1994). També moltes vegades, en el seu afany per guanyar espai edificable, les ciutats creixen contra natura, com és el cas de Nova Orleans. Aquests dos factors són ingredients perfectes per potenciar un desastre que, a més, afectarà a la població amb menys recursos.
Per una altra banda el cas d’Hondures és també un exemple d’injustícia ambiental, en aquest cas a escala global. el model neoliberal de lliure mercat i comerç internacional promou l’exportació de matèries primeres des dels països de la perifèria (Blázquez, 2007), l’impacte de l’huracà Mitch a Hondures es degué en gran part als monocultius, desforestació i pèrdua de la biodiversitat progressives (Almendares, 2003) fruit de l’explotació del país més per part de grans empreses multinacionals.
El segon repte que ens planteja Bilbao és la prevenció. La humanitat compta amb eines i tecnologies que facilitarien una millor actuació en front a una possible catàstrofe, el problema és que estan en mans dels que no es veuran afectats per les mateixes. Per exemple, en el cas del Katrina, tal com explica Davis (2005), el 25% de la població no comptava amb un cotxe propi per poder desallotjar la ciutat, però des de l’administració no es va facilitar cap mitjà de transport, quan és obvi que comptava amb la capacitat de fer-ho.
El tercer punt seria la reparació. Sovint pareix que s’aprofita una catàstrofe per fer encara més insalvables les diferències socials i més gran la injustícia. A Nova Orleans es pretén “aprofitar” el caos per fer una “neteja” social de la ciutat. A Hondures s’aprofitaren els espais devastats per l’activitat minera, construint llacunes artificials de cianur que en alguns casos, com a Valle de Siria, estan desplaçant als habitants de la zona (els que quedaren) degut a l’alta contaminació i a la falta d’aigua, ja que aquesta s’empra en l’activitat minera (Almenares, 2003). És evident que en aquests dos casos la reparació ha anat només en un sentit: afavorir (de fet millorar encara més la seva situació d’abans del fenomen) als més rics a costa de treure al sector de la societat més pobre el poc que els hi queda.

Xisca Mir, 2008.


Referències:

ALMENDARES, J. (2003) “Desalojos violentos y Justicia Ambiental” Ponència a la Conferencia sobre Derechos Humanos y Ambiente. Cartagena, Colòmbia.
BILBAO, G. (2006) “Retos ésticos de las catástrofes naturales. Para una Justicia Ecológica equitativa”. Frontera nº38, pp 39-64.
BLÁZQUEZ, M. (2007) “Los espacios naturales. El mango de la sartén va al otro lado”. Scripta Nova nº245. Barcelona.
DAVIS, M. (2005) “Capitalismo de Catástrofe” le Monde Diplomatique. Edició Espanyola. Octubre 2005.
GARCÍA HERRERA, L.M. (1994) “Los asentamientos marginales”. Las ciudades españolas a finales del siglo XX. I Coloquio de Geografía Urbana de Cuenca, pp 133-138.

La ciutat actual i els seus reptes

La ciutat ha complert sempre un paper a la societat, ja sigui econòmic, estratègic, polític, cultural, etc. Aquest paper ha anat canviant amb el pas del temps, des de la ciutat primitiva, amb un paper defensiu i de concentració dels recursos de la seva àrea d'influència, fins a la ciutat actual, node d'una xarxa global, passant per les ciutat-estat, les ciutats imperials, les ciutats medievals europees, les ciutats islàmiques, les ciutats renaixentistes, les ciutats barroques, les ciutats industrials o nacionals i les ciutats post-fordistes, cadascuna amb les seves pròpies característiques i aportacions, responent a les diferents necessitats dels diferents moments de la Història.
Quan parlem de ciutat sempre hem de tenir present dos aspectes de la mateixa: la seva estructura interna i les seves relacions amb el territori que l'envolta i amb altres ciutats.

Actualment les ciutats s'han de considerar, a nivell relacional, nodes d'una xarxa mundial, on cadascuna juga el seu paper i té un lloc a la jerarquia global. Aquest fet té tres conseqüències directes: l'especialització territorial, la competència entre ciutats per ocupar un lloc més alt a aquesta jerarquia i la intensificació de la urbanització.

A nivell intern trobem que podem dividir la ciutat entre la part integrada directament en aquesta economia global i la part que n'està al marge, però que, òbviament, en depèn.

Com dèiem, una de les conseqüències d'aquesta creixent importància de les ciutats com a motors econòmics és l'augment de la població urbana. La millora de la tecnologia agrícola va permetre en el seu moment el creixement demogràfic de les ciutats, i, juntament amb la centralització de l'activitat econòmica, provocà una forta migració del camp a la ciutat a Europa a la primera meitat del segle XX.
Actualment, el major creixement de població urbana el trobem als països en via de desenvolupament, on es repeteix aquest model, però d'una manera encara més massiva i descontrolada. Podríem dir que es reprodueix el model de Gormsen a escala urbana: les noves tecnologies permeten que el fenomen urbanitzador que va començar al centre s'estengui cap a unes perifèries cada vegada més allunyades, on impera la desregularització. Això permet a aquestes ciutats (macro-ciutats) entrar dins la roda global, però alhora està generant greus problemes interns.

Un altre fet que s'ha de tenir en compte és que, dins aquesta xarxa global, sovint no té sentit xerrar de ciutat, ja que aquesta ciutat està funcional, i de vegades físicament i tot, integrada dins una xarxa de ciutats que actuen dins el sistema com una de sola. Es tracta d'aglomeracions urbanes on la metròpoli supera els límits administratius de la ciutat, és un continuum urbà que integra diferents ciutats.
Però trobem també ciutats que dins aquesta xarxa social actuen com a una sola sense estar integrades físicament, és el que anomenem regions urbanes de geometria variable. És el cas, per exemple de Randstad holandès. Les seves infraestructures de telecomunicació i de transport i la seva complementarietat i interdependència fan que siguin considerades una sola unitat urbana, com les metròpolis.
Aquestes regions urbanes (continues en l'espai o no) plantegen nous reptes de governança, per sobre de límits administratius i territorials, ja que es presenten com un tot dins la xarxa global. Com diu Jung: “els límits són un producte i no un envoltori”

Així doncs la ciutat perd cada vegada més el seu paper en favor de les regions, el que provoca que s'estableixi una nova jerarquia supranacional i apareguin organismes reguladors, com la Unió Europea, MERCOSUR, etc.
El territori es transforma de resulta d'aquest nou ordre, especialment en forma de noves infraestructures. El paper de les ciutats també canvia, adaptant-se a l'”exigit” per la regió, i a tots els nivells apareixen noves problemàtiques, especialment de desigualtat. És essencial trobar la manera de gestionar aquestes grans regions, mitjançant la coordinació i cercant l'equilibri.
Belil i Borja parlen de quatre grans processos que generen inestabilitat a Europa, però que podrien ser aplicable arreu del món: la terciarització de les economies urbanes, la migració (en les seves noves formes i dimensions), les noves tecnologies de la comunicació i l'impacte polític.
El que queda clar és que si es funciona com una unitat, s'han de desenvolupar estratègies comunes, a nivell intern (reforçar les infraestructures, potenciar les telecomunicacions, cercar la sostenibilitat econòmica, social i medioambiental, minimitzar les diferències, etc) i a nivell extern (treballar conjuntament per millorar la posició a la xarxa global).
Aquesta globalització, el pertànyer a una regió, etcètera té les seves conseqüències sobre la ciutat a nivell intern, ja sigui aquesta el centre de la macrorregió, un node o una ciutat intermèdia o petita.
S'ha de cercar una planificació estratègica territorial que doni resposta a aquests nous reptes. A la Cimera de Rio de 1992 es va impulsar la planificació “des d'avall”, la participació activa dels agents socials en la pressa de decisions (actualment a Mallorca tots els municipis participen del programa d'Agendes Locals 21).
A partir d'aquí s'han de marcar escenaris desitjables i objectius coherents i, en funció d'aquests, aprofitar o generar oportunitats. Entre els requisits per a l'èxit urbà trobem:
- la integració a la xarxa territorial
- tenir en compte les demandes regionals però sense passar per sobre de les locals
- diversitat i qualitat dels recursos humans
- densitat d'activitats econòmiques
- diversitat econòmica i social
- potenciar la bona imatge de la ciutat (“posar-la al mapa”)
- administració eficient i transparent
- cohesió social
- polítiques públiques de projecció exterior i interior
- sostenibilitat
Aquest darrer punt és especialment important. Les accions que es duguin a terme han de perdurar i possibilitar continuïtat a mitjà i llarg plaç i han de ser accions integrals, s'ha d'evitar la segregació de la ciutat, la seva privatització i la formació de ghettos, ja siguin marginals o en forma de barris tancats (com estan apareguent especialment a EUA o Mèxic).

Ha arribat l'hora de parlar clar

Ha arribat l'hora de parlar clar
sense pèls a la llengua
sense que ens tremoli la veu
ni amaguem la mirada.

N'estem farts i no podem més.

Aquesta minsa supervivència
no és existència suficient.


Joan Alfons Marí
La terra encesa
2009

El perquè del 10J

Per què més d'un milió i mig de persones sortírem als carrers de Barcelona el passat dissabte? Per què una manifestació en defensa de l'Estatut aprovat pel poble català i en contra de la sentència del Tribunal Constitucional esdevinguí una concentració a favor de la independència de Catalunya?

Perquè ja n'estem farts.

N'estem farts de que des de Madrid se'ns robi, no només els doblers, sinó també la dignitat. Amb els nostres diners es dota de serveis i infraestructures totalment insostenibles i poc productius a altres Comunitats Autònomes, mentre que a casa nostra la inversió és mínima. No es tracta de demanar que ens donin més, ni tan sols és això, simplement volem rebre el mateix. Dins un Estat de les Autonomies ningú discuteix els principis de solidaritat, però, com deia un antic mestre meu “bon al·lot sí, però beneit no”. Han de menjar llagosta els altres amb els nostres doblers mentre nosaltres mengem llenties? I a sobre ens tracten de garrepes i d'insolidaris. Però bé, protestem un poc, però ho deixem passar...

El 18 de juny de 2006 s'aprovà per referèndum el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, un Estatut que havia estat retallat al Congrés respecte a l'original aprovat al Parlament de Catalunya, per tal de que s'adeqüés a aquella llei divina (a diferència de les lleis humanes sembla ser que no es pot canviar) imposada al 1978 anomenada Constitución Española. De nou acceptem exigències de Madrid, de nou ho deixem passar...

Però així i tot n'hi ha que no en tengueren prou i no han aturat fins que el Tribunal Constitucional ha acabat de retallar el text fins fer-lo irreconeixible respecte a l'aprovat al Parlament català. Fins que queda ben clar que “no hay otra nación que la española”, que el català no pot tenir preferència sobre el castellà en cap cas i, per suposat, que el sistema de finançament autonòmic (llegeixi's “vosaltres pagueu nosaltres gastem”) no es toca si no és des de Madrid.

I el trist és que segurament el poble català hagués, de nou, abaixat el cap i acceptat si aquestes retallades s'haguessin produït al 2006 juntament amb les primeres, però aquesta sentència no és en contra d'un Estatut aprovat als despatxos o al Parlament. És en contra d'un Estatut aprovat en un referèndum. I per aquí no hi passem. Ningú està legitimat per a imposar la seva voluntat a la del poble. Ja no és una qüestió de nacionalisme, ni de Catalunya, és una qüestió de democràcia (clar que si no s'hagués tractat de Catalunya és molt possible que aquesta situació no s'hagués donat, per què els estatus d'Andalusia o de Balears no han estat sotmesos a aquesta persecució?).

Ja n'hi ha prou.

I el que havia de ser una manifestació en contra de la famosa sentència esdevinguí una concentració (perquè no ens podíem ni moure) a favor de la independència. Perquè n'estem farts. Perquè l'opressió genera ràbia (es veu que no coneixen la tercera llei de Newton). I perquè fins aquí hem arribat.

I així milers i milers de persones vàrem envair Barcelona, superant totes les previsions. Permeteu-me que dubti de les xifres, és impossible donar dades fiables: no hi va haver un moment en el que tots els manifestants coincidíssim, ja que gent amb nins petits, padrins, o amb altres compromisos abandonà la concentració abans de les 8, mentre que seguia arribant gent fins passades les 9 del vespre; i tampoc és vàlid el recompte de la gent que passava per un punt, n'hi va haver moltíssims que no es pogueren moure d'on eren.

I ara això no pot caure en l'oblid. És necessària una resposta política, un replantejament del sistema autonòmic i de la intocabilitat d'aquesta Constitución. O ens haurem de pensar si volem seguir formant part d'un Estat Espanyol en les condicions actuals. El poble ha sigut molt clar: no.

Publicat a www.tribunamallorca.org el 14 de juliol de 2010