Desastres naturals com a expressió de la Geografia de la Diferència

L’huracà Katrina va destrossar gran part de la ciutat de Nova Orleans l’agost de 2005, provocant 1.836 morts, 1.426 a dita ciutat. No va afectar ni a les zones turístiques ni als barris més rics (Davis, 2005).
L’huracà Mitch va provocar, entre el 22 d’octubre i el 2 de novembre de 1998, més de 7.000 morts i va destruir més del 60% de les infraestructures d’Hondures (Almendares, 2003).
Ambdós successos tenen molts factors en comú: a part d’estar desencadenats pel mateix tipus de fenomen natural, són el reflex, a diferents escales, del que anomenem Geografia de la Diferència. El fet de que els desastres naturals siguin discriminatoris per a la població més pobre (ja sigui la més pobre d’una ciutat o la més pobre del món) té una causa antròpica.
Galo Bilbao (2006) explica els desastres naturals com a una radiografia del món: desvelen les injustícies que “precedeixen, acompanyen i sobreviuen a les catàstrofes”. És necessària una major justícia en els comportaments humans per poder preveure, reparar i no generar desastres ambientals. Estem front uns reptes de tres tipus: generació, prevenció i recuperació, que hem de superar per tal d’assolir l’anomenada “justícia ambiental”.
A escala urbana (com seria el cas de Nova Orleans) es desvelen que són problemes sobretot administratius els que provoquen aquesta desigualtat. Respecte a la generació de desastres (o la intensificació dels seus efectes) les ciutats creixen massa sovint sense regulació, mitjançant l’autoconstrucció, sempre per part dels més pobres i consentida pels rics perquè suposa mà d’obra barata (García Herrero, 1994). També moltes vegades, en el seu afany per guanyar espai edificable, les ciutats creixen contra natura, com és el cas de Nova Orleans. Aquests dos factors són ingredients perfectes per potenciar un desastre que, a més, afectarà a la població amb menys recursos.
Per una altra banda el cas d’Hondures és també un exemple d’injustícia ambiental, en aquest cas a escala global. el model neoliberal de lliure mercat i comerç internacional promou l’exportació de matèries primeres des dels països de la perifèria (Blázquez, 2007), l’impacte de l’huracà Mitch a Hondures es degué en gran part als monocultius, desforestació i pèrdua de la biodiversitat progressives (Almendares, 2003) fruit de l’explotació del país més per part de grans empreses multinacionals.
El segon repte que ens planteja Bilbao és la prevenció. La humanitat compta amb eines i tecnologies que facilitarien una millor actuació en front a una possible catàstrofe, el problema és que estan en mans dels que no es veuran afectats per les mateixes. Per exemple, en el cas del Katrina, tal com explica Davis (2005), el 25% de la població no comptava amb un cotxe propi per poder desallotjar la ciutat, però des de l’administració no es va facilitar cap mitjà de transport, quan és obvi que comptava amb la capacitat de fer-ho.
El tercer punt seria la reparació. Sovint pareix que s’aprofita una catàstrofe per fer encara més insalvables les diferències socials i més gran la injustícia. A Nova Orleans es pretén “aprofitar” el caos per fer una “neteja” social de la ciutat. A Hondures s’aprofitaren els espais devastats per l’activitat minera, construint llacunes artificials de cianur que en alguns casos, com a Valle de Siria, estan desplaçant als habitants de la zona (els que quedaren) degut a l’alta contaminació i a la falta d’aigua, ja que aquesta s’empra en l’activitat minera (Almenares, 2003). És evident que en aquests dos casos la reparació ha anat només en un sentit: afavorir (de fet millorar encara més la seva situació d’abans del fenomen) als més rics a costa de treure al sector de la societat més pobre el poc que els hi queda.

Xisca Mir, 2008.


Referències:

ALMENDARES, J. (2003) “Desalojos violentos y Justicia Ambiental” Ponència a la Conferencia sobre Derechos Humanos y Ambiente. Cartagena, Colòmbia.
BILBAO, G. (2006) “Retos ésticos de las catástrofes naturales. Para una Justicia Ecológica equitativa”. Frontera nº38, pp 39-64.
BLÁZQUEZ, M. (2007) “Los espacios naturales. El mango de la sartén va al otro lado”. Scripta Nova nº245. Barcelona.
DAVIS, M. (2005) “Capitalismo de Catástrofe” le Monde Diplomatique. Edició Espanyola. Octubre 2005.
GARCÍA HERRERA, L.M. (1994) “Los asentamientos marginales”. Las ciudades españolas a finales del siglo XX. I Coloquio de Geografía Urbana de Cuenca, pp 133-138.

La ciutat actual i els seus reptes

La ciutat ha complert sempre un paper a la societat, ja sigui econòmic, estratègic, polític, cultural, etc. Aquest paper ha anat canviant amb el pas del temps, des de la ciutat primitiva, amb un paper defensiu i de concentració dels recursos de la seva àrea d'influència, fins a la ciutat actual, node d'una xarxa global, passant per les ciutat-estat, les ciutats imperials, les ciutats medievals europees, les ciutats islàmiques, les ciutats renaixentistes, les ciutats barroques, les ciutats industrials o nacionals i les ciutats post-fordistes, cadascuna amb les seves pròpies característiques i aportacions, responent a les diferents necessitats dels diferents moments de la Història.
Quan parlem de ciutat sempre hem de tenir present dos aspectes de la mateixa: la seva estructura interna i les seves relacions amb el territori que l'envolta i amb altres ciutats.

Actualment les ciutats s'han de considerar, a nivell relacional, nodes d'una xarxa mundial, on cadascuna juga el seu paper i té un lloc a la jerarquia global. Aquest fet té tres conseqüències directes: l'especialització territorial, la competència entre ciutats per ocupar un lloc més alt a aquesta jerarquia i la intensificació de la urbanització.

A nivell intern trobem que podem dividir la ciutat entre la part integrada directament en aquesta economia global i la part que n'està al marge, però que, òbviament, en depèn.

Com dèiem, una de les conseqüències d'aquesta creixent importància de les ciutats com a motors econòmics és l'augment de la població urbana. La millora de la tecnologia agrícola va permetre en el seu moment el creixement demogràfic de les ciutats, i, juntament amb la centralització de l'activitat econòmica, provocà una forta migració del camp a la ciutat a Europa a la primera meitat del segle XX.
Actualment, el major creixement de població urbana el trobem als països en via de desenvolupament, on es repeteix aquest model, però d'una manera encara més massiva i descontrolada. Podríem dir que es reprodueix el model de Gormsen a escala urbana: les noves tecnologies permeten que el fenomen urbanitzador que va començar al centre s'estengui cap a unes perifèries cada vegada més allunyades, on impera la desregularització. Això permet a aquestes ciutats (macro-ciutats) entrar dins la roda global, però alhora està generant greus problemes interns.

Un altre fet que s'ha de tenir en compte és que, dins aquesta xarxa global, sovint no té sentit xerrar de ciutat, ja que aquesta ciutat està funcional, i de vegades físicament i tot, integrada dins una xarxa de ciutats que actuen dins el sistema com una de sola. Es tracta d'aglomeracions urbanes on la metròpoli supera els límits administratius de la ciutat, és un continuum urbà que integra diferents ciutats.
Però trobem també ciutats que dins aquesta xarxa social actuen com a una sola sense estar integrades físicament, és el que anomenem regions urbanes de geometria variable. És el cas, per exemple de Randstad holandès. Les seves infraestructures de telecomunicació i de transport i la seva complementarietat i interdependència fan que siguin considerades una sola unitat urbana, com les metròpolis.
Aquestes regions urbanes (continues en l'espai o no) plantegen nous reptes de governança, per sobre de límits administratius i territorials, ja que es presenten com un tot dins la xarxa global. Com diu Jung: “els límits són un producte i no un envoltori”

Així doncs la ciutat perd cada vegada més el seu paper en favor de les regions, el que provoca que s'estableixi una nova jerarquia supranacional i apareguin organismes reguladors, com la Unió Europea, MERCOSUR, etc.
El territori es transforma de resulta d'aquest nou ordre, especialment en forma de noves infraestructures. El paper de les ciutats també canvia, adaptant-se a l'”exigit” per la regió, i a tots els nivells apareixen noves problemàtiques, especialment de desigualtat. És essencial trobar la manera de gestionar aquestes grans regions, mitjançant la coordinació i cercant l'equilibri.
Belil i Borja parlen de quatre grans processos que generen inestabilitat a Europa, però que podrien ser aplicable arreu del món: la terciarització de les economies urbanes, la migració (en les seves noves formes i dimensions), les noves tecnologies de la comunicació i l'impacte polític.
El que queda clar és que si es funciona com una unitat, s'han de desenvolupar estratègies comunes, a nivell intern (reforçar les infraestructures, potenciar les telecomunicacions, cercar la sostenibilitat econòmica, social i medioambiental, minimitzar les diferències, etc) i a nivell extern (treballar conjuntament per millorar la posició a la xarxa global).
Aquesta globalització, el pertànyer a una regió, etcètera té les seves conseqüències sobre la ciutat a nivell intern, ja sigui aquesta el centre de la macrorregió, un node o una ciutat intermèdia o petita.
S'ha de cercar una planificació estratègica territorial que doni resposta a aquests nous reptes. A la Cimera de Rio de 1992 es va impulsar la planificació “des d'avall”, la participació activa dels agents socials en la pressa de decisions (actualment a Mallorca tots els municipis participen del programa d'Agendes Locals 21).
A partir d'aquí s'han de marcar escenaris desitjables i objectius coherents i, en funció d'aquests, aprofitar o generar oportunitats. Entre els requisits per a l'èxit urbà trobem:
- la integració a la xarxa territorial
- tenir en compte les demandes regionals però sense passar per sobre de les locals
- diversitat i qualitat dels recursos humans
- densitat d'activitats econòmiques
- diversitat econòmica i social
- potenciar la bona imatge de la ciutat (“posar-la al mapa”)
- administració eficient i transparent
- cohesió social
- polítiques públiques de projecció exterior i interior
- sostenibilitat
Aquest darrer punt és especialment important. Les accions que es duguin a terme han de perdurar i possibilitar continuïtat a mitjà i llarg plaç i han de ser accions integrals, s'ha d'evitar la segregació de la ciutat, la seva privatització i la formació de ghettos, ja siguin marginals o en forma de barris tancats (com estan apareguent especialment a EUA o Mèxic).