dimecres, 13 d’abril del 2011

Sóc jo o no en diuen una de condreta?

Repassant els titulars que han sorgit respecte a les intencions del PP la veritat és que em posen els pèls de punta:


  • El català (o “modalidades lingüísticas insulares”, que diuen ells) deixa de ser un requisit per treballar a l'administració pública o als centres sanitaris per passar a ser un mèrit. I el meu dret a ser atesa en català?.

  • Acabar amb RTV de Mallorca, no sigui cosa que hi hagi uns mitjans de comunicació que fomentin la nostra cultura.

  • Lliure elecció de centre educatiu. Això ja deu ser una broma... Hi haurà algú que s'ho cregui? Està més que clar que tècnicament és inviable que tots els nins vagin a l'escola pública que vulguin els seus pares, més que millorar el sistema educatiu, el collapsaria.

  • I, seguint amb l'educació, més atacs al català: lliure elecció de llengua d'escolarització o edició de llibres de text en les diferents modalitats insulars.

  • Agilitzar les llicències urbanístiques (i ho posen a l'apartat de Medi Ambient!).

  • Una política econòmica que giri al voltant del sector privat, “que ha de ser l'impulsor del benestar”. A la vegada que es propugna l'austeritat en el sector públic. En altres paraules, deixen-mos en mans d'interessos privats.

  • I, clar, si tanmateix tenim una administració austera (es pot llegir “feble”), per què no baixar els impostos a tothom? Especialment al sector turístic, que és d'on més es treuen aquests ingressos que, tanmateix, es veu que ja no interessen.

  • Treure competències als Consells (no em veig capaç d'escriure-ho en minúscules i cursiva, com fan ells) per donar-lis als Ajuntaments, que això de que a ca seva cadascú no pugui fer el que vulgui no està ben vist.

  • Sobre la política social del Partit Popular no fa falta ni xerrar-ne. Han quedat retratats amb el vot en contra a la llei d'igualtat. Potser sí assenyalar, perquè m'ha fet gràcia, que es consideri la família com a nucli central, supòs que sempre i quan estiguem xerrant de famílies tradicionals, no? Matrimoni heterosexual, per l'Església (hi ha altre matrimoni?) i amb una “parejita”.

  • Olvidem-nos del tramvia, que és inviable, però potser ens pensem fer més línies de metro. Supòs que ho he llegit malament, que els senyors del PP, tan estudiats i tan llestos, saben perfectament que el cost econòmic i ambiental d'un metro és molt superior al d'un tramvia, a més de que, almenys és la meva impressió, el transport subterrani és sempre més desagradable per al turista (i per tots).

  • I farem ports esportius! Que són ben “guapos” i ben necessaris, i si no em creuen, demanin per Calvià. Tanmateix la possidònia l'únic que fa és embrutar les platges...

  • I la darrera és substituir les rotondes per enllaços a distint nivell. Supòs que hi deu haver qui ha notat la crisi ben de veres aquests quatre anys i se'ls ha de compensar, perquè no m'explic que destrossar el ja malmès paisatge mallorquí i gastar els diners públics sigui només per guanyar dos minuts per trajecte.


Tristament no m'he inventat aquestes propostes. Les podeu trobar gairebé totes a la plana web del senyor Bauzá, i les que no hi són han sortit a premsa aquests dies.

No puc més que afegir, i ho faré amb una modalitat lingüística que em puguin entendre: “que dios nos coja confesados”


dimecres, 16 de març del 2011

Irresponsabilitat

Podíem llegir ahir el balanç de legislatura del GOB. Un balanç especialment injust i esbiaixat. El GOB, com a entitat líder ecologista té l’obligació de ser crític, d’exercir el paper de “Pepito Grillo” de la política balear (o mosca collonera, xerrant clar), ha d’estar vetllant sempre pel respecte al medi ambient i denunciar les actuacions (o la manca d’elles) que cregui perjudicials. Com dic, l’obligació del GOB és ser crític, però també té el deure d’actuar amb responsabilitat.

Al balanç presentat ahir es xerra de descrèdit i decepció. El que desacredita la classe política és el discurs de “tots són iguals”, els actes d’alguns no poden ser generalitzats. Ni aquest govern és igual que l’anterior ni són iguals els socis que el formen.

Dic que és especialment injust perquè fica a tothom al mateix sac, rebent justos per pecadors. Ni el PSM ni el BLOC han estat uns socis de govern còmodes. Han vetllat per la conservació del territori tot el que han pogut i el que li han permès. En moments de divergència sí és cert que han optat per mantenir el pacte i seguir al govern, però ens hauríem de demanar com seria aquest balanç que presentava ahir el GOB si no haguessin pogut seguir pressionant al PSOE com a socis de govern i gestionant les seves àrees. Hi hauria tren fins Artà? Estaria protegit Son Bosc? No és un exercici de complicitat, sinó de responsabilitat.

Dic que és especialment esbiaixat perquè trobem crítiques fins i tot a les conclusions de la part del balanç positiu, a més d'algunes mancances, com la referència al Pla Hidrològic. També juga amb les paraules titulant “Ni un nou metre quadrat d'espai natural protegit”, fent referència a figures legals, quan d'espai natural se n'ha protegit de nou, i molt (d'acord que mai abastament). Afirma que queda pendent la reducció de l'administració pública -quan és un procés que ja ha començat. O insta als partits a aprovar una llei del sòl de consens, quan saben perfectament que amb la majoria que hi ha ara al Parlament, una “llei del sòl de consens” podria ser encara pitjor del que tenim actualment.

Per tots aquests motius, i tenint en compte que en dos mesos hi ha unes eleccions autonòmiques, insulars i municipals, consider que el GOB ha actuat amb irresponsabilitat. Si bé no tant en el contingut, sí en les formes.

Publicat a La Veu de Mallorca 16/03/2011

dilluns, 24 de gener del 2011

Violència

Aquests darrers dies han estat principalment d'indignació, però també de reflexió. Quan deim que condemnam la violència, a què ens referim exactament? Últimament ho hem hagut de dir i sentit molt, fins i tot massa. És evident que qualsevol persona amb seny condemna la violència, és superflu dir-ho a totes hores. El detall està en què és allò que consideram violència.

És violència perseguir a algú per les seves idees.
És violència formar una contramanifestació amb la idea predeterminada d'atacar-la.
És violència llençar ous indiscriminadament (i encara que es triïn els objectius) contra qui surt al carrer a exercir el seu dret a manifestar-se.
És violència tirar una cadira a una manifestant.
És violència la passivitat davant aquestes agressions de qui té l'ofici de vetllar per la seguretat.
És violència llegir que aquestes persones que havien de defensar als manifestants “se morían de ganas de darles un par de hostias”.
És violència que les forces de seguretat optin per carregar contra la manifestació enlloc de contra qui provoca els altercats.
És violència la caça de bruixes a la que els membres d'algunes entitats són, normalment i especialment en les darreres setmanes, sotmesos.
És violència escriure un article emprant noms i cognoms de qui encara no ha estat condemnat per la justícia -encara que sí per la policia i alguns mitjans-.
És violència que aquest article estigui ple a vessar de mentides i que s'hi impliquin de manera indirecta terceres persones o organitzacions sense que escaigui en absolut.

No és violència lluitar pacíficament per allò en que creus.
No és violència manifestar-se per reclamar els teus drets.
No és violència voler un món millor i més just, on els pobles decideixin lliurement.
No és violència cremar un tros de tela.
No és violència formar un cordó de seguretat per minimitzar els altercats.
No és violència defensar-se de qui t'ataca impunement.
No és violència estimar el teu país.

Des d'aquí el meu total suport als quatre joves que, injusta i arbitràriament, han estat acusats d'exercir o promoure la violència. Perquè el que la Justicia Española i jo entenem per violència és molt diferent. Més joves com ells és el que ha de menester el país.